Quins nervis! El
dia va arribar. M’enfrontava a algo que em feia molt respecte. Sabia que la
meva forma no era gens bona. Venia d’una setmana Santa de festa nocturna que
només podia perjudicar una mica més els meus mals resultats. Però ben pensat em
preocuparia més si d’aquí a un any aquestes males sensacions em tornéssin a
venir al cap. Esperem que no sigui així.
Des d’un bon
començament el ‘catxondeo’ va ser general. Sí, estic molt passat de kilos i
faig una panxa considerable. Però això és la dificultat del projecte.
Eliminar-la completament (uf!).
Jordi: ‘Edu, em
sembla que tindrem molt feina!’
Eduard: ‘Potser
sí!’
Doctor: ‘Ernest,
t’imagines un motor de F1 en un xassís de camió? Eh que no tiraria? Has de
perdre kilos!’
Ernest: ‘(que
pesats que són!!)’
Em fan totes les
proves prèvies i pujo a la bicicleta estàtica amb aquella incòmode màscara per
‘respirar’. Poso entre cometes respirar perquè es pot fer de tot menys això.
Portava a sobre una mica de refredat que al pressionar-me el nas em donava una
sensació d’agobio bestial. Sempre m’havien dit que s’havia d’agafar aire amb el
nas i treure’l per la boca. I amb això només podia respirar amb la boca. Total,
que al cap d’uns 8 minuts de prova me l’hagués arrencat sense miraments jo
mateix. Però educadament vaig imposar que m’ho traiéssin. Vaig fer la resta de
la prova sense la màscara i pel que em van dir els resultats són dins un barem
dels considerats normals. Només faltaria que haguessin descobert una bèstia
parda. A aquestes èpoques de la meva vida em fotria molta mandra haver de triomfar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada