Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada, fa uns dos milions d'anys, en un petit poblat de l'est de l'Àfrica hi vivia un jove que es deia Ernest. L'Ernest estava preocupat, feia tres dies que no menjava absolutament res i es començava a sentir baix d'energia. Va anar a la nevera i... ai perdona! que no hi havia nevera! La gana començava a preocupar-lo seriosament, no podria estar gaire temps més així.

El poble on vivia l'Ernest era un poble humil, molt petitó, al costat d'una ribera que la major part de l'any estava seca i on en aquelles èpoques predominaven matolls poc o gens nutritius. La gent del poblat sortia cada dia a buscar altres zones més fèrtils per tal d'instal·lar-se però en aquella època de crisi tot estava sec, cada dia la gent del poble tornava a casa amb la cua entre cames, no trobaven res i per si fós poc el govern no els hi donava cap subsidi d'atur.

Quan l'Ernest es va adonar que la situació era realment insostenible va decidir que només hi havia una sol·lució, havia de marxar del poblat i buscar algun aliment. Així que ja tenim a l'Ernest preparat per sortir amb un calçat últim model que havia fabricat el seu pròpi cos a les plantes dels peus i que tenien el punt just de sensibilitat, amortiguació i protecció que ell necessitava (tecnologia pura). Busca sense èxit el seu camelback i l'iPod, però després s'adona que encara falten uns quants milions d'anys perquè s'inventin... mala sort! tant bé que l'hi hagués anat... Quan es posa a córrer pensa que si pogués tindria mandra, que potser li agradaria estirar-se al sofà tot veient l'últim capítol de Terranova, però en aquest cas no hi ha mandra que valgui, és la seva vida i la de la seva família la que està en joc.

Després de córrer a ritme suau durant tres o quatre hores, a vegades caminant per tal de recuperar-se una mica, per fi troba un petit rierol mig sec on podrà beure, de fet beurà molt ja que potser no en trobarà cap altre fins d'aquí una bona estona. A prop del rierol també hi ha uns matolls amb uns petits fruits que li donaran una mica d'energia per seguir endavant. Tot seguint la recerca veu unes petjades d'uns antílops que hores enrere havien passat per allà, segurament buscaven aigua al rierol. No poden ser gaire lluny! 

Des de lluny divisa una bona senyal, uns voltors que fan cercles, senyal inequívoca que hi ha menjar fresc a prop. S'ha d'afanyar ja que deuen estar a una hora de camí, ara sí, a pas lleuger.

Com que l'Ernest és un jove fort i acostumat a córrer grans distàncies més o menys ràpid arriba a temps i després d'espantar els voltors es fa amb unes restes d'antílop encara fresques, una carn realment deliciosa. No pot aguantar més i menja fins que queda ben tip. Tot el que queda d'aquell animal, que encara és molt s'ho carrega a l'esquena i torna cap al poblat on es posaran molt contents en veure aquella peça. Tindran una mica de carn, uns molls de l'òs amb molta proteïna i sobretot un crani encara per trencar on hi ha l'aliment que farà que al cap d'uns milions d'anys aquest jove sigui un bon informàtic: un cervell farcit de grasses DHA! per llepar-se els dits!

L'Ernest avui ha recorregut prop de 80 quilòmetres a ple sol i està molt cansat, només té ganes d'estirar-se i descansar uns dies, i ho fa. Més val que guardi forces perquè d'aqui uns dies potser li tocarà fer el mateix.

******

Aquesta història tot i ser fruit de la meva invenció, i tot i tenir segurament moltes coses que poden ser incoherents, no està tan lluny de la realitat que viviem fa unes quantes moltes generacions. En aquelles èpoques necessitavem un sistema que ens guardés fàcilment l'energia per poder passar dies sense menjar, èpoques de l'any molt poc fèrtils i sobretot per poder-nos moure per aconseguir el nostre aliment. Amb el pas d'aquests anys el mon ha evolucionat molt, ara podem sortir a córrer de calçats, amb l'iPod, o fins i tot podem decidir no córrer. Tenim aliment constantment al nostre abast, la nevera ben plena per poder menjar abans de fer qualsevol tipus de moviment, menjant la majoria de vegades per sobre de la nostra necessitat. Tot i aquests canvis que hi ha hagut durant tots aquests anys nosaltres no hem canviat tant i molta gent segueix tenint aquest sistema de reserva d'energia activat. Aquesta paradoxa és la que porta a molta gent a engreixar-se fàcilment, a no tenir èxit amb certes dietes. Amb l'Ernest del segle XXI hem d'aconseguir, salvant distàncies, reproduïr aquestes situacions: moviment en dejú, saltar àpats, activar altre cop la gana i la sed i que quan mengi i begui ho faci bé, amb productes naturals. Us sembla coherent? coherent sí però fàcil ja ho veurem...