Tot apunt pel gran repte de l'Ernest

En el post del dia 13 d'abril l'Ernest ens ha fet un bon resum de com han anat les coses durant aquestes últimes setmanes.

Des del punt de vista de l'entrenador us diré que entre finals d'any i principis d'aquest 2013 i va haver una baixada de forma important, deguda bàsicament a les dificultats que tenia l'Ernest per seguir les sessions.

Per sort aquesta dinàmica es va capgirar i es va poder començar a recuperar el temps perdut.

Inicialment vam tornar a incidir en el treball de volum i vam renunciar al treball més intens. L'objectiu era que l'Ernest recuperés les sensacions el més aviat possible, i al mateix temps, sobretot per part de l'Eduard, recuperar-lo al 100% de les seves molèsties a nivell d'isquiotibials.

Una vegada la cosa començava a funcionar i l'Ernest tornava a estar motivat es va anar introduint a poc a poc un tipus de treball més intens en el que es buscava una millora de la força-resistència per afrontar les pujades amb garanties i amb un bon ritme. Paral·lelament treballava també les baixades, sobretot aquelles més tècniques. Per això vam centrar part de les sessions a incidir sobre el treball excèntric. En aquesta fase va ser molt important augmentar el treball propioceptiu a nivell de tronc inferior, tant per reforçar les articulacions com per prevenir possibles lesions.

El cert és que l'evolució va ser ràpida i bona, i tot va quedar demostrat en un dels tests que va fer, la cursa de la Vall del Congost. Ell mateix ja ha comentat com va anar i quines van ser les seves sensacions.

I finalment, a dia d'avui s'està portant a terme el període d'assimilació de tot el treball realitzat per tal que l'Ernest arribi el màxim als Matxos el proper diumenge dia 21.

Primera crisis i llum al final del túnel

Ja han passat molts mesos des de l’últim post que vaig penjar quant vaig fer la Matagalls-Vic. Concretament des de Novembre. Durant aquest temps han passat moltes coses, dolentes i bones. Però les dolentes m’han fet dubtar durant algun temps de si jo servia per això. Fins i tot m’havia plantejat deixar-ho i sortir com qualsevol persona els caps de setmana i deixar els entrenaments entre setmanals. I no per la gran feina que han estat fent en Jordi Torruella ni l’Eduard Mercader. Han estat sempre a sobre meu donant-me tots els medis disponibles per poder millorar el meu estat físic i de salut. Després de la Matagalls-Vic vaig acabar amb molèsties als isqui tibials. Estàvem en un punt de la preparació on l’objectiu era convertir-me en un corredor més ràpid. Les meves característiques son més aviat de corredor lent i resistent. Les sèries a ritme alt i a ritme màxim van fer que les molèsties als isqui tibials se’m reproduïssin una vegada darrera l’altre. Havíem de baixar la intensitat setmana si i setmana no. Vaig tenir una crisis mental, d’altra banda normal en mi. Van aparèixer els dubtes. I vaig fer lo pitjor que es pot fer. Encadenar alguns caps de setmana de sortides nocturnes i saltar-me la dieta en masses ocasions. I de pas algun entrenament. De cop i volta vam arribar a finals de Gener i en una prova rutinària de les em feia l’Eduard vam veure que allò no anava bé. Havia guanyat 3 kgs. Quant les coses no es fan bé això és el que passa. Costa molt millorar i no costa res engegar-ho tot per la borda. La bona noticia és que si m’hi tornava a posar encara ho podia reconduir. En Jordi i l’Eduard van posar-hi fil a l’agulla i van aconseguir motivar-me per seguir endavant. Havia perdut quasi tres mesos però encara en quedaven quasi tres per preparar-me pels Matxos 2013.

 

Els problemes als isqui tibials se m’han reproduït en menor mesura en algunes ocasions. L’Eduard ha fet una gran feina. És inevitable que en tirades llargues apareguin molèsties. Però pel que fa a les sèries ja les he pogut fer sense cap tipus de problemes. Per tots aquests inconvenients esmentats no vaig participar a cap cursa. Sí perdó! A la dels 2 Turons de Moià. Que tot i que en vaig sortir molt satisfet del meu temps no m’hi vaig presentar en les condicions més adients. I és que com he dit no sóc ràpid i a més no havíem tingut prou temps per convertir-m’hi. M’hi vaig presentar bàsicament perquè tenia la il·lusió de fer el campionat del CET. Però veient com va anar i el poc temps que tindríem pels Matxos vam decidir no presentar-me a cap més prova. Únicament als Matxos 2013 que hi forma part.

 

Abans però he participat a la Marató de la Vall del Congost. Una marató duríssima i que té tots els números de ser el Campionat d’Espanya de l’any vinent. I possiblement Copa del Món d’aquí un parell o tres d’anys. I és que estem parlant de que aquest any sortien 44,6 km i més de 3400 metres de desnivell positiu. Menys quilòmetres que els Matxos però el mateix desnivell positiu. Quasi res! I és que té uns pujadors que només veure’ls ja donaries mitja volta. A part de Collsaplana, de la part dura del Puigsacalm i d’una pujada de després de Salgueda  no recordo cap pujada tant dura dins els Matxos. No faré una crònica de la cursa ja que l’Eduard ja la va fer i molt bé. Només comentar per alt les meves sensacions. Amb les presses i  els nervis em vaig oblidar del GPS i de beure suficient aigua abans de la sortida. La primera va ser un encert ja que no vaig atabalar-me en cap moment sabent el quilòmetre on estava i quants en quedaven. L’objectiu era avituallament a avituallament. Crec que sense voler vaig aprendre una lliçó que em servirà pels Matxos. I la segona va ser perjudicial ja que només sortir vaig notar la boca seca. Vaig beure aigua en algunes ocasions però crec que vaig abusar de la Coca-Cola de cada avituallament. Pujant al famós Purgatori em trobava molt i molt bé. Vaig començar a tirar fort i a avançar molta gent. Però un cop arribat a l’avituallament d’abans de pujar al Tagamanent vaig notar rampes a un dels quàdriceps. Cagada! Encara quedaven 20 km pel final! Mai havia tingut rampes. Suposo que sumant la poca hidratació, l’abús de Coca-Cola i el voler portar un ritme més alt del compte va ser el que m’ho va provocar. Pujant al Purgatori m’havia plantejat tirar fort fins el final ja que em trobava bé però un cop em van aparèixer les rampes se’m va marxar del cap. Pujant al Castell de Tagamanent vaig patir molt i quasi em quedo clavat. Però a la baixada fins el poble de Tagamanent vaig recuperar-me bastant tot i tenir algun avís de quedar-se’m el quàdriceps clavat. A partir d’aquí els avisos venien i marxaven. Vaig intentar controlar-ho disminuint el ritme quant tenia algun símptoma. D’aquí al final va ser un patiment però molt ben portat. I és que quant funciona el cap els mals queden en un segon terme. Vam arribar al final amb 7h 31’. Un temps discret però molt bo. I és que les condicions del terreny, sobretot de les baixades, la duresa del recorregut i el fet de venir-me rampes no podia haver-ho fet millor. Les conclusions son bastant clares, en lo dolent mirar de que no torni a tenir rampes i en lo bo en son varies. 1. Vaig millorar en 30’ el meu temps de l’any passat, i això que aquest any el recorregut sumava un parell o tres de quilòmetres més i entre 200 i 300 metres de desnivell positiu més (a part s’hi ha de sumar les males condicions del terreny). 2. Em vaig tornar a sentir àgil i fort de cames, i amb forces per trotar en moltes pujades. 3. He aconseguit millorar molt en les baixades. Seguir a l’Eduard que baixa molt bé ja té mèrit. I ho vaig aconseguir. Llàstima com va dir ell que la única caiguda i a més molt ridícula que vaig fer fos a peu pla. Una piscina molt millor que moltes de les d’aquells programes que estan tant de moda. Què hi farem...  4. Però el millor de tot és que torno a creure amb mi.

 

Ja per acabar aquest diumenge passat vam fer un test de cursa que es tractava de fer els Matxos 2012 itinerari Bellmunt però amb la tornada pel Castell de Torelló. En total son quasi 49 km i uns 2800 de desnivell positiu. No portava GPS però més o menys és això. Ja m’havia avisat en Jordi que hi arribaria cansat de cames ja que portem setmanes de molta canya. I efectivament, només pujar Gargantes ja notava els quàdriceps sobrecarregats. Aquí és on apareixen els dubtes. Podré? no podré? Té sentit seguir així? Però quant tens el cap bé les cames suporten lo insuportable. No vaig poder anar al ritme que hagués volgut però tot i això els temps que vaig fer en cada tram va ser prou bo. També va ser gràcies a l’Eduard i en Joan que em van estirar fins a Coll de Sant Bartomeu. A partir d’aquí vam perdre algun temps esmorzant i demés que el dia de la cursa millorarem segur. Però un cop a la carretera de la Vola em van deixar sol, l’Eduard per unes molèsties al genoll i en Joan perquè feia tard. Lo millor és que em vaig trobar amb forces per tirar a un ritme fort. Això sí patint a Collsaplana i més a la tornada pel Castell de Torelló on ja anava bastant tocat. Al final vaig fer un temps de 7h 55’ que el podem considerar molt bo.  Tenint en compte que vaig fer la sortida cansat de cames, amb més de 3 litres d’aigua carregat a l’esquena i amb la motxilla plena de menjar. Si puc mantenir aquest ritme i segurament millorar-lo puc baixar de les 11 hores que seria un gran premi a l’esforç de quasi un any. Encara que si fes més de 11 hores també estaria content. Perquè no ens hem d’oblidar que l’objectiu és acabar els Matxos dignament, cosa que l’any passat era inimaginable. I és que aquest any endureixen la sortida i l’arribada segons tinc entès. L’arribada segurament serà pel Castell de Torelló, però pel que fa a la sortida tinc els meus dubtes. Ara ja tot el peix està venut i només queden dues setmanes per abaixar el ritme i per arribar el dia 21 d’abril amb les millors sensacions. Sé que no podré acabar de perdre els 5 kgs que em sobren per està del tot bé. Tot evidentment per culpa meva. Però tinc tota la il·lusió del món per fer uns bons Matxos. Evidentment dins el meu nivell.