Pels Camins dels Matxos (62,82 km + 6280 D): El final del projecte

La setmana prèvia a la cursa vam baixar la intensitat i el volum dels entrenaments però augmentant-los cap a finals de setmana. La intenció era descarregar les cames. Divendres no tenia bones sensacions i vaig posposar l’entrenament per dissabte. Consistia en fer un escalfament de 30’ per encarar un desnivell de 400 metres pujant i 400 metres baixant acabant amb 20’ finals suaus. Vaig decidir fer-lo sortint de Can Pigallem a la Vola i fer el bucle de Cabrera dels Matxos per tal d’entrenar-lo millor pel dia de la cursa. No em trobava gaire bé però a mida que vaig anar escalfant vaig notar-me millor. El bucle de Cabrera el vaig fer per primera vegada corrent a excepció d’un tram molt dret de corriol i les escales. Sense forçar la màquina feia 1h 20’ el tram de 10 km amb més de 500 metres de desnivell positiu. Diumenge tocava 2h-3h de CACO i vaig decidir entrenar la baixada per Tussell. Una baixada molt dreta i tècnica on el dia de la cursa l’organització posa unes cordes per facilitar el descens. Com que em trobava molt bé vaig pujar el Puigsacalm trotant en la majoria de recorregut. Tot i que semblava les Rambles i m’havia de parar constantment pujava amb un temps de 38 minuts des de Bracons. Vaig pujar-hi dos cops per poder passar de les 2 hores d’entrenament. El segon cop més a poc a poc que les forces ja no eren les mateixes. La cosa pintava bé. Em trobava en bona forma i això em donava esperances de cara la cursa.

 La setmana dels Matxos en l’apartat de nutrició repetíem el que vam fer a la Marató de la Vall del Congost. Seguint una dieta molt carregada de grasses i proteïna a la primera meitat de la setmana i força carregada de carbohidrats durant la segona meitat. A més dels corresponent suplements (vitamines B, NADH, L-glutamina i aminoàcids). I pel que fa als entrenaments els concentràvem de dilluns a dimecres i llavors ja es tractava de descansar les cames amb una sortida curta el divendres per estirar les cames. Segurament la extra motivació i la falta d’experiència van fer que dimarts entrenés el tros nou de Gargantes. Vaig fer 700 metres de desnivell positiu. Que sumat a l’entrenament de dimecres em van deixar les cames tocades. A més d’una revinclada de turmell creuant el riu en l’últim entrenament que em va tenir mig coix i molt preocupat un parell de dies. Degut a aquest imprevist vaig decidir no sortir a estirar les cames ni divendres ni dissabte i descansar. Les sensacions prèvies a la cursa ja no eren tant bones com el cap de setmana anterior. M’ho havia buscat. I a en Jordi el tenia preocupat.

 Arriba el dia. Em llevo a les 5:30. Molt just però és que m’encanta dormir i això d’esmorzar un parell d’hores abans no va amb mi. Amb una mica de nervis però amb molta il·lusió. Realment els nervis eren perquè volia fer un bon paper. No per mi si no per l’Eduard i en Jordi que s’ho mereixien. Troto una estona fins la sortida per veure com vaig de cames i del peu. En principi no sembla que m’hagi d’afectar. Busco als de l’equip Fisiobisaura i ens posem just darrera l’Iker Karrera. No és el lloc que ens pertoca però on estarem millor? Fa bastant fred i hi ha moltes ganes de que comenci. Tret de sortida i ens posem a córrer a un bon ritme. Quant  encara no hem deixat l’asfalt m’adono que portem un ritme massa fort. I és que tenim l’Iker a tocar. No anem bé. Quant encarem les primeres pujades per pista noto les cames una mica cansades. Cagada! Els dubtes comencen a sortir. Decideixo caminar ràpid a la primera pujada dura, encara que curta. Prefereixo reservar cames que no matar-me ja d’inici. Amb tot això no puc seguir a l’Eduard i l’Isaac i els perdo de vista. Faré la cursa en solitari. Arribo al control 1 de les Valls amb un temps de 37’ i atrapo als de l’equip. Però al parar-me a marcar se'm tornen a escapar.

                                                     Arribant al Control 1 a les Valls

Segueixo pensant que no cal forçar i camino a bon ritme pujant Gargantes exceptuant algun tram més suau on troto per guanyar temps. El tram nou de pujada un cop al final de Gargantes és molt vertical i les cames em pesen. Tot i això pujo a bon ritme. Pujant per Serragrenyada alterno trams caminant i corrent. Estic patint de debò. Començo  a pensar que no l’acabaré. M’he passat amb els entrenaments entre setmana i ho puc pagar. La pujada es fa amena parlant, el que l’esma em deixa, amb l’Enric Rota i amb en Bartrina dels Serragrenyada. Arribo a Bellmunt una mica tocat i preocupat però amb un temps molt bo de 1h 22’. Tot i anar malament he millorat en 12’ els meus temps de pas en els entrenaments. A l’avituallament de Bellmunt ja no veig l’Eduard i l’Isaac però en Xevi Roma em diu que havien acabat de marxar.

Patint en la pujada vertical de després de Gargantes



A l’avituallament m’hidrato una mica i baixo ràpid cap a Hi era de Massa. El primer tram el faig bastant conservador ja que no em vull arriscar a torçar-me el turmell. El tram següent és nou i baixem per corriols una mica drets en comptes de seguir per la pista com anys anteriors. Un despistat no veu les marques i segueix per la pista. Em paro i crido a pulmó però el paio porta auriculars i no se n’adona. Desisteixo d’avisar-lo i encaro la baixada. A partir d’aquí  i fins la pista que va al Salt del Molí ho faig corrent i a bon ritme. Un cop a la pista ja puc veure l’Eduard i l’Isaac però em costa atrapar-los i camino els trams de pista amb més pendent. Els atrapo al control sorpresa del Salt del Molí. A partir d’aquí faríem la resta de cursa junts. Això sí, em costava molt seguir-los el ritme. I és que les cames cremaven bastant. No les tenia prou fresques. Arribem a Salgueda just per menjar una mica, hidratar-nos i ràpid encarar la dura pujada cap al Coll de Sant Bartomeu. Una pujada que sempre he temut per la seva duresa. I és que després del primer quilòmetre amb forts desnivells sembla que no s’acabi d’arribar mai al Coll de Sant Bartomeu. A un ritme més alt del que hagués portat si hagués anat jo sol i gràcies als dos companys d’equip arribem al Coll de Sant Bartomeu amb un temps molt bo de 2h 51’. La pujada cap al Puigsacalm la fem quasi bé tota caminant a bon ritme menys en alguns trams més suaus on podem trotar. Les forces ja començaven a ser les mateixes per tots i tot i els meus problemes a les cames la bona noticia és que no estava pitjor que al començament. Arribem al cim del Puigscalm amb un temps impensable per nosaltres 3h 21’. Començo a pensar que anem massa ràpid i que petarem. Comencem la baixada trotant a bon ritme i ens trobem als nostres fotògrafs, l’Albert Icart i la Noe. L’Albert es marca unes sèries avançant-nos per immortalitzar-nos.

Baixant del Puigsacalm camí de Puig Tussell

 

 

Després d’un tram de puja-baixa arribem a Puig Tussell. Una pujada vertical no gaire llarga però exigent que si no fos perquè després ve una bona baixada l’hagués pujat de quatre grapes. La baixada vertical per Tussell la faig sense quasi la necessitat d’utilitzar les cordes. El terreny està bé però s’ha d’anar amb molta cura ja que una caiguda seria el final de la cursa.

 

 

Pujant Puig Tossell i bufant de valent 

Al cim de Puig Tossell i content que ve baixada! 

Baixant per Tussell cap a Coll de Bracons

 

 

Arribem al Coll de Bracons i no perdent gaire temps a l’avituallament baixem cap a la Grevolosa, St. Nazari i finalment el Pla de la Vola. Aquest tram el fem trotant a bon ritme exceptuant les pujades de més pendent just després de Coll de Bracons i St. Nazari on caminem que no es tracta de deixar-hi totes les forces. Arribem al Pla de la Vola que és la meitat de cursa al km 32 amb 4h 15’. Això va molt bé però aquest ritme que ens portaria a fer 8h 30’ no és el nostre. Per força hem d’anar a menys. L’Eduard no vol ni sentir a parlar de temps però jo que ho tinc tot estudiat tenia pensat arribar-hi en 5h-5h 30’. I en els millors somnis 4h 30’. Anàvem molt bé i teníem marge per fer un bon temps.

 

 Arribant al Pla de la Vola al km 32

 

 

A l’avituallament ens esperaven els pares i una mica de claca especialment esmentar el nostre cosí Arnau i l’Eli. En aquest punt ja ens hi vam recrear més parlant amb tots els coneguts. I de tant saludar a la gent se’m va oblidar de menjar lo suficient.  Decideixo començar a tirar sense l’Eduard i l’Isaac ja que tot i recuperar-me bastant a la baixada no em trobo del tot bé. Ja m’atraparan penso. I de fet, no tarden gaire. Pugem majoritàriament caminant a bon ritme. Formem un grup amb altres marxadors on ens enriolem ja que si un camina tots caminem i si a un li ve per córrer tots a fer el mateix. I en el pensament ens passa a quasi tots: que ningú es posi a córrer! Un cop voregem Cabrera i encarem els trams de corriol amb més pendent començo a marejar-me. Ostres tu, que em ve una ‘pàjara’! Deixo tirar als companys, m’assec a una pedra i em prenc un gel. M’hidrato i segueixo. Torno a visualitzar els companys a les dures escales que pugen al Santuari de Cabrera. Però no els atrapo fins a l’avituallament. Aquí si que menjo lo suficient. La baixada fins el Pla de la Vola serveix per recuperar-me del tot. La faig amb un molt bon temps de 34’ avançant molts corredors i arribant amb 5h 47 a la distància d’una marató (42 km). Ja només queda una mitja marató (21 km), quasi res! Un cop a l’avituallament ens reagrupem tots i esmorzem. Decideixo no menjar l’entrepà de pa amb botifarra. No se’m posen bé aquests menjars tant sòlids. L’Eduard  i l’Isaac si que mengen. Jo només fruita i llaminadures. Tinc dubtes si em passarà factura però em conec i si esmorzo molt aniré pesat molta estona. Ara ja les cames van força tocades i córrer a les pujades ja és molt difícil. Potser només les més suaus. Pugem caminant a ritme fins la següent baixada cap a la carretera de la Vola. L’Eduard té rampes però ens segueix com un Matxo que és. Encarem l’aproximació a Collsaplana ja a menys ritme que els primers quilòmetres i la pujada de pedra vertical es fa inacabable. Llavors encara queda un corriol que puja molt dret i un puja-baixa fins el següent avituallament a la Creu de Salgueda. Ja només queden 15 km però estic patint molt. Tenim temps de sobres per poder fer la resta de recorregut trotant les baixades i plans i caminant les pujades. Amb aquesta tàctica ja farem un bon temps. Però ho donarem tot fins l'últim instant.

 

Arribant al Control de la Creu de Salgueda (Collsaplana)

 

Un cop a dalt de Collsaplana i un cop el corriol ja baixa ens deixem anar i gaudim de la baixada tècnica fins la casa dels Ferrers. Aquí ve un puja-baixa on la gent ja va força tocada. I nosaltres no som l’excepció. Un cop a la trialera dels Ferrers ens deixem anar. Hi ha moments per patir i moments per gaudir. I aquest és un dels que s’han de gaudir de debò. Arribem al creuament del riu on un corredor em crida per tal d’indicar-me que es pot passar per un altre lloc per no mullar-nos els peus. Noi, gràcies per dir-m’ho però no saps pas el que et perds. Això de mullar-te els peus quant estan ben cansats és de lo millor. Arribem a l’avituallament de Rabassola i després de descansar una estona, menjar i hidratar-nos em prenc un gel per encarar l’últim tram. Fins la Redorta no és ben bé tot pujada però la que hi ha déu ni do lo vertical que és. I tocat es pateix molt. Ens anem mirant tots i ens enriolem ja que semblem morts vivents. Però encara ens queden forces per trotar algunes pujades suaus. Un cop a la carretera de Bellmunt baixem corrent a ritme fins l’avituallament. Allà ens espera altra vegada l’Albert Icart, la Noe i aquest cop el meu entrenador personal, en Jordi Torroella. Ens fan les fotos de rigor i ens animen a continuar que ja queda poc. El tros de tornada també era nou aquest any. Un cop a Coll de Duet i després d’un tram idèntic a l’any anterior, en comptes de baixar cap a la pista a prop de l’hípica de St. Vicenç es carenejava fins el Castell de Torelló. Fins allà només vam trotar a les baixades i ens vam arrossegar a les pujades. A l’Eduard li van venir altre cop rampes però no es desenganxava de nosaltres ni amb pintura. Quin paio! L’Isaac al seu nivell. Constant i sense queixar-se. I entre nosaltres la Núria, companya de l’equip Fisiobisaura, que ens aguantava el ritme quasi fins els últims quilòmetres. Quina màquina!

  

Arribem al Castell de Torelló i després de marcar a l’últim control sorpresa ho veig tant a tocar que em poso a baixar a bon ritme cap a St. Vicenç de Torelló. Quasi no miro ni enrere de les ganes que tinc que arribar. Quant creuem el forat del Jolis un altre company d’equip, l’Ernest Cubí ens espera per fer les últimes fotografies. És curiós que la pujada suau i curta de després d’aquest forat mai tinc ganes de córrer. El meu cap vol però després d’una tirada llarga no n’he tingut mai ganes. Per tant la fem caminant i quant ja comença a planejar trotem cap a l’arribada. Just a falta d’una corba miro enrere i tinc l’Eduard a tocar. Comentem d’esperar l’Isaac que ha hagut de tenir algun problema baixant però no el veiem. Les ganes poden i entrem l’Eduard, jo i un altre corredor, en Quim, amb un temps esplèndid de 9h 10’. A l’instant i del no res apareix l’Isaac. El teníem enganxat darrera nostre. Molt bé màquina! A l’arribada ja ens esperava la nostra mare, en Toni, la Cristina, la Montse, en Sergi, evidentment en Jordi, l’Albert i la Noe, i tanta gent que els agraeixo l’espera i els ànims.

 

Finishers dels Matxos!!! 

 

Els 3 principals protagonistes del Projecte Matxo

(L'Eduard, l'Ernest i en Jordi)

L’alegria és inexplicable. Després d’un any de sacrifici el resultat obtingut és una gran recompensa al treball d’en Jordi Torroella i l’Eduard Mercader.  I també evidentment per mi. Segurament quant em van proposar fer aquest projecte no s’haurien pensat mai que podríem fer aquest temps. I és que en gran part és gràcies a ells. Sempre em quedarà el dubte de si hagués fet les coses ja no al 100% bé, si no al 80-90%, quin hauria estat el resultat? Això em motivarà per seguir comptant amb els seus serveis d’entrenament personalitzats, nutrició i fisioteràpia i millorar de cara a l’any vinent. I és que no hem d'oblidar que em van començar a entrenar amb prop de 95 kgs incapaç d'acabar els Matxos i en poc menys d'un any estic amb poc més de 80 Kgs i havent acabat els Matxos amb un temps bastant bo. I això que segurament sóc el pitjor i més complicat conillet d'indies que haurien pogut escollir. Recomano a tothom qui vulgui millorar la seva condició física per assolir un bon rendiment i una bona salut que es posi en mans d’aquests dos grans professionals. L’esforç paga la pena.

Salut i cames!











Tot apunt pel gran repte de l'Ernest

En el post del dia 13 d'abril l'Ernest ens ha fet un bon resum de com han anat les coses durant aquestes últimes setmanes.

Des del punt de vista de l'entrenador us diré que entre finals d'any i principis d'aquest 2013 i va haver una baixada de forma important, deguda bàsicament a les dificultats que tenia l'Ernest per seguir les sessions.

Per sort aquesta dinàmica es va capgirar i es va poder començar a recuperar el temps perdut.

Inicialment vam tornar a incidir en el treball de volum i vam renunciar al treball més intens. L'objectiu era que l'Ernest recuperés les sensacions el més aviat possible, i al mateix temps, sobretot per part de l'Eduard, recuperar-lo al 100% de les seves molèsties a nivell d'isquiotibials.

Una vegada la cosa començava a funcionar i l'Ernest tornava a estar motivat es va anar introduint a poc a poc un tipus de treball més intens en el que es buscava una millora de la força-resistència per afrontar les pujades amb garanties i amb un bon ritme. Paral·lelament treballava també les baixades, sobretot aquelles més tècniques. Per això vam centrar part de les sessions a incidir sobre el treball excèntric. En aquesta fase va ser molt important augmentar el treball propioceptiu a nivell de tronc inferior, tant per reforçar les articulacions com per prevenir possibles lesions.

El cert és que l'evolució va ser ràpida i bona, i tot va quedar demostrat en un dels tests que va fer, la cursa de la Vall del Congost. Ell mateix ja ha comentat com va anar i quines van ser les seves sensacions.

I finalment, a dia d'avui s'està portant a terme el període d'assimilació de tot el treball realitzat per tal que l'Ernest arribi el màxim als Matxos el proper diumenge dia 21.

Primera crisis i llum al final del túnel

Ja han passat molts mesos des de l’últim post que vaig penjar quant vaig fer la Matagalls-Vic. Concretament des de Novembre. Durant aquest temps han passat moltes coses, dolentes i bones. Però les dolentes m’han fet dubtar durant algun temps de si jo servia per això. Fins i tot m’havia plantejat deixar-ho i sortir com qualsevol persona els caps de setmana i deixar els entrenaments entre setmanals. I no per la gran feina que han estat fent en Jordi Torruella ni l’Eduard Mercader. Han estat sempre a sobre meu donant-me tots els medis disponibles per poder millorar el meu estat físic i de salut. Després de la Matagalls-Vic vaig acabar amb molèsties als isqui tibials. Estàvem en un punt de la preparació on l’objectiu era convertir-me en un corredor més ràpid. Les meves característiques son més aviat de corredor lent i resistent. Les sèries a ritme alt i a ritme màxim van fer que les molèsties als isqui tibials se’m reproduïssin una vegada darrera l’altre. Havíem de baixar la intensitat setmana si i setmana no. Vaig tenir una crisis mental, d’altra banda normal en mi. Van aparèixer els dubtes. I vaig fer lo pitjor que es pot fer. Encadenar alguns caps de setmana de sortides nocturnes i saltar-me la dieta en masses ocasions. I de pas algun entrenament. De cop i volta vam arribar a finals de Gener i en una prova rutinària de les em feia l’Eduard vam veure que allò no anava bé. Havia guanyat 3 kgs. Quant les coses no es fan bé això és el que passa. Costa molt millorar i no costa res engegar-ho tot per la borda. La bona noticia és que si m’hi tornava a posar encara ho podia reconduir. En Jordi i l’Eduard van posar-hi fil a l’agulla i van aconseguir motivar-me per seguir endavant. Havia perdut quasi tres mesos però encara en quedaven quasi tres per preparar-me pels Matxos 2013.

 

Els problemes als isqui tibials se m’han reproduït en menor mesura en algunes ocasions. L’Eduard ha fet una gran feina. És inevitable que en tirades llargues apareguin molèsties. Però pel que fa a les sèries ja les he pogut fer sense cap tipus de problemes. Per tots aquests inconvenients esmentats no vaig participar a cap cursa. Sí perdó! A la dels 2 Turons de Moià. Que tot i que en vaig sortir molt satisfet del meu temps no m’hi vaig presentar en les condicions més adients. I és que com he dit no sóc ràpid i a més no havíem tingut prou temps per convertir-m’hi. M’hi vaig presentar bàsicament perquè tenia la il·lusió de fer el campionat del CET. Però veient com va anar i el poc temps que tindríem pels Matxos vam decidir no presentar-me a cap més prova. Únicament als Matxos 2013 que hi forma part.

 

Abans però he participat a la Marató de la Vall del Congost. Una marató duríssima i que té tots els números de ser el Campionat d’Espanya de l’any vinent. I possiblement Copa del Món d’aquí un parell o tres d’anys. I és que estem parlant de que aquest any sortien 44,6 km i més de 3400 metres de desnivell positiu. Menys quilòmetres que els Matxos però el mateix desnivell positiu. Quasi res! I és que té uns pujadors que només veure’ls ja donaries mitja volta. A part de Collsaplana, de la part dura del Puigsacalm i d’una pujada de després de Salgueda  no recordo cap pujada tant dura dins els Matxos. No faré una crònica de la cursa ja que l’Eduard ja la va fer i molt bé. Només comentar per alt les meves sensacions. Amb les presses i  els nervis em vaig oblidar del GPS i de beure suficient aigua abans de la sortida. La primera va ser un encert ja que no vaig atabalar-me en cap moment sabent el quilòmetre on estava i quants en quedaven. L’objectiu era avituallament a avituallament. Crec que sense voler vaig aprendre una lliçó que em servirà pels Matxos. I la segona va ser perjudicial ja que només sortir vaig notar la boca seca. Vaig beure aigua en algunes ocasions però crec que vaig abusar de la Coca-Cola de cada avituallament. Pujant al famós Purgatori em trobava molt i molt bé. Vaig començar a tirar fort i a avançar molta gent. Però un cop arribat a l’avituallament d’abans de pujar al Tagamanent vaig notar rampes a un dels quàdriceps. Cagada! Encara quedaven 20 km pel final! Mai havia tingut rampes. Suposo que sumant la poca hidratació, l’abús de Coca-Cola i el voler portar un ritme més alt del compte va ser el que m’ho va provocar. Pujant al Purgatori m’havia plantejat tirar fort fins el final ja que em trobava bé però un cop em van aparèixer les rampes se’m va marxar del cap. Pujant al Castell de Tagamanent vaig patir molt i quasi em quedo clavat. Però a la baixada fins el poble de Tagamanent vaig recuperar-me bastant tot i tenir algun avís de quedar-se’m el quàdriceps clavat. A partir d’aquí els avisos venien i marxaven. Vaig intentar controlar-ho disminuint el ritme quant tenia algun símptoma. D’aquí al final va ser un patiment però molt ben portat. I és que quant funciona el cap els mals queden en un segon terme. Vam arribar al final amb 7h 31’. Un temps discret però molt bo. I és que les condicions del terreny, sobretot de les baixades, la duresa del recorregut i el fet de venir-me rampes no podia haver-ho fet millor. Les conclusions son bastant clares, en lo dolent mirar de que no torni a tenir rampes i en lo bo en son varies. 1. Vaig millorar en 30’ el meu temps de l’any passat, i això que aquest any el recorregut sumava un parell o tres de quilòmetres més i entre 200 i 300 metres de desnivell positiu més (a part s’hi ha de sumar les males condicions del terreny). 2. Em vaig tornar a sentir àgil i fort de cames, i amb forces per trotar en moltes pujades. 3. He aconseguit millorar molt en les baixades. Seguir a l’Eduard que baixa molt bé ja té mèrit. I ho vaig aconseguir. Llàstima com va dir ell que la única caiguda i a més molt ridícula que vaig fer fos a peu pla. Una piscina molt millor que moltes de les d’aquells programes que estan tant de moda. Què hi farem...  4. Però el millor de tot és que torno a creure amb mi.

 

Ja per acabar aquest diumenge passat vam fer un test de cursa que es tractava de fer els Matxos 2012 itinerari Bellmunt però amb la tornada pel Castell de Torelló. En total son quasi 49 km i uns 2800 de desnivell positiu. No portava GPS però més o menys és això. Ja m’havia avisat en Jordi que hi arribaria cansat de cames ja que portem setmanes de molta canya. I efectivament, només pujar Gargantes ja notava els quàdriceps sobrecarregats. Aquí és on apareixen els dubtes. Podré? no podré? Té sentit seguir així? Però quant tens el cap bé les cames suporten lo insuportable. No vaig poder anar al ritme que hagués volgut però tot i això els temps que vaig fer en cada tram va ser prou bo. També va ser gràcies a l’Eduard i en Joan que em van estirar fins a Coll de Sant Bartomeu. A partir d’aquí vam perdre algun temps esmorzant i demés que el dia de la cursa millorarem segur. Però un cop a la carretera de la Vola em van deixar sol, l’Eduard per unes molèsties al genoll i en Joan perquè feia tard. Lo millor és que em vaig trobar amb forces per tirar a un ritme fort. Això sí patint a Collsaplana i més a la tornada pel Castell de Torelló on ja anava bastant tocat. Al final vaig fer un temps de 7h 55’ que el podem considerar molt bo.  Tenint en compte que vaig fer la sortida cansat de cames, amb més de 3 litres d’aigua carregat a l’esquena i amb la motxilla plena de menjar. Si puc mantenir aquest ritme i segurament millorar-lo puc baixar de les 11 hores que seria un gran premi a l’esforç de quasi un any. Encara que si fes més de 11 hores també estaria content. Perquè no ens hem d’oblidar que l’objectiu és acabar els Matxos dignament, cosa que l’any passat era inimaginable. I és que aquest any endureixen la sortida i l’arribada segons tinc entès. L’arribada segurament serà pel Castell de Torelló, però pel que fa a la sortida tinc els meus dubtes. Ara ja tot el peix està venut i només queden dues setmanes per abaixar el ritme i per arribar el dia 21 d’abril amb les millors sensacions. Sé que no podré acabar de perdre els 5 kgs que em sobren per està del tot bé. Tot evidentment per culpa meva. Però tinc tota la il·lusió del món per fer uns bons Matxos. Evidentment dins el meu nivell.

Crònica d'una prova de foc a la Vall del Congost

Dia 17 de Març, 6:00 a.m. el dia comença amb una lleugera boira pixanera i amenaçant pluja, i aquest temps no ens abandonarà de tot el dia. Avui toca la XVIIa Marató de la Vall del Congost, una cursa dura, amb molt desnivell i que aquest any pinta que encara serà més complicada amb l’augment de desnivell i les condicions climatològiques.

L’Ernest porta bastants dies fent bé les coses, hem plantejat una setmana amb pocs entrenaments i a nivell nutricional molt carregada de grasses i proteïna a la primera meitat de la setmana i força carregada de carbohidrats durant la segona meitat (fruita, verdura, xampinyons, tubercles, arròs integral, pasta integral...) això li ha d’assegurar que començi la cursa amb els dipòsits d’energia ben plens. Això sí, en aquestes curses tant exigents també cal donar algun suplement (vitamines B, NADH, L-glutamina i aminoàcids en general), si més no que si ens falla no sigui per culpa nostra...

Us he de confessar que aquesta setmana he tingut molts dubtes, tant pel que fa a les condicions que arriba l’Ernest a aquesta cursa com per les meves condicions; fa dies que  no sortim a córrer junts i desconec com està físicament.

Després d’esmorzar i fer els preparatius d’ultima hora ens posem a la linia de sortida, l’espera es fa llarga, 10 minuts de retard, el temps just per acabar de posar el nostre cap a lloc, pel que fa a les cames ja ens ho anirem trobant poc a poc, tampoc cal fer un gran escalfament.

Sortida! començem a un ritme molt còmode i sempre situats a la zona tranquila dels corredors amb objectius senzills, així som i aquí és on ens trobem millor. Unes petites rampes de pista per començar a escalfar les cames i al cap d’uns quilòmetres el primer corriol de pujada on ens ajuntem amb l’Isaac, que ja no ens deixarà de tota la cursa; seguim a bon ritme i sense esbufegar gaire, la cosa té bona pinta. Miro l’Ernest: bona cara, no esbufega, anem bé.

Sense massa problemes i augmentant progressivament el ritme arribem a la bifurcació de la mitja marató, aquí comença el ferro, ens espera la temuda pujada al Purgatori. Després d’una merescuda parada i d’agafar forçes començem a pujar, poc a poc i bona lletra, tal com diu l’Isaac, fent el sherpa. Aquí comença la primera sorpresa agradable del dia, l’Ernest se m’escapa!!! no pot ser! està fet un màquina! la cara meva segur que és un drama... no puc seguir-li el ritme i estic fet pols, l’únic que em consola és mirar al meu voltant i veure que l’altra gent està igual o fins i tot molt pitjor que jo. Ja l’he perdut de vista, res a fer, autoestima per terra... però content per ell, potser encara atraparà en Marc Carós! jaja. Comença a planejar una mica, encara tinc forçes i sobretot l’orgull ferit, és moment de recuperar una mica i puc començar a córrer a pas de iaia. Això dona els seus fruits i abans d’arribar al següent avituallament ja veig a l’Ernest davant meu. No sé si aquest esforç el pagaré massa car, de totes maneres decidim parar un moment a l’avituallament, prendre un caldo i fer uns estiraments, això em permet recuperar una mica.

Baixada tècnica, aquest és el meu terreny i normalment el terreny on pateix més l’Ernest, però avui no és així i baixem tots 2 juntament amb l’Isaac a molt bon ritme i fins i tot l’Ernest deixa anar algun crit de guerra a mig baixar, el tio s’ha destapat i està disfrutant de valent, que bé!

El nostre calvari segueix durant una bona estona entre pujades, baixades, terreny fangós i pedra mullada, però sembla que les forçes no ens abandonen sinó que més ràpid o més lent anem avançant a pas ferm.. Una bona estona abans d’acabar evidentment apareixen els primers problemes, les rampes... però em quedo amb la enèssima alegria del dia: apareix el dolor? ni cas! seguim endavant! aquesta és l’actitud que has de tenir Ernest, sí senyor!

Finalment arribem a Aiguafreda, amb un humil temps (7:30h) però amb una inmensa alegria per haver superat totes les dificultats i una gran satisfacció per poder acabar amb el cap tant alt. Aquest és el gust que té la nostra victòria.

Un cop recuperat i mirant-ho amb perspectiva me n’adono del pas de gegant que ha fet l’Ernest amb poc temps, avui m’ho ha demostrat amb escreix: bona resistència, unes cames de ferro per afrontar pujadors inhumans, bona tècnica, agilitat i seguretat a les baixades, tolerància al dolor i un coco a prova de bombes. Ho tenim tot a punt per afrontar l’ultim mes abans del nostre objectiu principal. 

Ah, me n’oblidava! només una taca negra a l’expedient: targeta vermella per la piscina que vas fer, llàstima que no hi hagi imatges de la caiguda, des de les millors èpoques de l’Stoichkov que no veia res semblant...jaja!

Felicitats matxo! segueix fent la feina així de bé, d’aquí ben poc ni el meu orgull farà que et pugui seguir.

Entrenament Projecte Matxo

Aquí teniu el video de l'entrenament del Projecte Matxo que vam realitzar el Setembre del 2012. Ja veieu que amb qualsevol cosa es pot fer un bon entrenament de força, a veure si us hi animeu.

Salut i cames!!!

Entrenament Projecte Matxo from Eduard Mercader on Vimeo.