Dia 17 de Març, 6:00 a.m. el dia comença amb una lleugera boira pixanera i amenaçant pluja, i aquest temps no ens abandonarà de tot el dia. Avui toca la XVIIa Marató de la Vall del Congost, una cursa dura, amb molt desnivell i que aquest any pinta que encara serà més complicada amb l’augment de desnivell i les condicions climatològiques.
L’Ernest porta bastants dies fent bé les coses, hem plantejat una setmana amb pocs entrenaments i a nivell nutricional molt carregada de grasses i proteïna a la primera meitat de la setmana i força carregada de carbohidrats durant la segona meitat (fruita, verdura, xampinyons, tubercles, arròs integral, pasta integral...) això li ha d’assegurar que començi la cursa amb els dipòsits d’energia ben plens. Això sí, en aquestes curses tant exigents també cal donar algun suplement (vitamines B, NADH, L-glutamina i aminoàcids en general), si més no que si ens falla no sigui per culpa nostra...
Us he de confessar que aquesta setmana he tingut molts dubtes, tant pel que fa a les condicions que arriba l’Ernest a aquesta cursa com per les meves condicions; fa dies que no sortim a córrer junts i desconec com està físicament.
Després d’esmorzar i fer els preparatius d’ultima hora ens posem a la linia de sortida, l’espera es fa llarga, 10 minuts de retard, el temps just per acabar de posar el nostre cap a lloc, pel que fa a les cames ja ens ho anirem trobant poc a poc, tampoc cal fer un gran escalfament.
Sortida! començem a un ritme molt còmode i sempre situats a la zona tranquila dels corredors amb objectius senzills, així som i aquí és on ens trobem millor. Unes petites rampes de pista per començar a escalfar les cames i al cap d’uns quilòmetres el primer corriol de pujada on ens ajuntem amb l’Isaac, que ja no ens deixarà de tota la cursa; seguim a bon ritme i sense esbufegar gaire, la cosa té bona pinta. Miro l’Ernest: bona cara, no esbufega, anem bé.
Sense massa problemes i augmentant progressivament el ritme arribem a la bifurcació de la mitja marató, aquí comença el ferro, ens espera la temuda pujada al Purgatori. Després d’una merescuda parada i d’agafar forçes començem a pujar, poc a poc i bona lletra, tal com diu l’Isaac, fent el sherpa. Aquí comença la primera sorpresa agradable del dia, l’Ernest se m’escapa!!! no pot ser! està fet un màquina! la cara meva segur que és un drama... no puc seguir-li el ritme i estic fet pols, l’únic que em consola és mirar al meu voltant i veure que l’altra gent està igual o fins i tot molt pitjor que jo. Ja l’he perdut de vista, res a fer, autoestima per terra... però content per ell, potser encara atraparà en Marc Carós! jaja. Comença a planejar una mica, encara tinc forçes i sobretot l’orgull ferit, és moment de recuperar una mica i puc començar a córrer a pas de iaia. Això dona els seus fruits i abans d’arribar al següent avituallament ja veig a l’Ernest davant meu. No sé si aquest esforç el pagaré massa car, de totes maneres decidim parar un moment a l’avituallament, prendre un caldo i fer uns estiraments, això em permet recuperar una mica.
Baixada tècnica, aquest és el meu terreny i normalment el terreny on pateix més l’Ernest, però avui no és així i baixem tots 2 juntament amb l’Isaac a molt bon ritme i fins i tot l’Ernest deixa anar algun crit de guerra a mig baixar, el tio s’ha destapat i està disfrutant de valent, que bé!
El nostre calvari segueix durant una bona estona entre pujades, baixades, terreny fangós i pedra mullada, però sembla que les forçes no ens abandonen sinó que més ràpid o més lent anem avançant a pas ferm.. Una bona estona abans d’acabar evidentment apareixen els primers problemes, les rampes... però em quedo amb la enèssima alegria del dia: apareix el dolor? ni cas! seguim endavant! aquesta és l’actitud que has de tenir Ernest, sí senyor!
Finalment arribem a Aiguafreda, amb un humil temps (7:30h) però amb una inmensa alegria per haver superat totes les dificultats i una gran satisfacció per poder acabar amb el cap tant alt. Aquest és el gust que té la nostra victòria.
Un cop recuperat i mirant-ho amb perspectiva me n’adono del pas de gegant que ha fet l’Ernest amb poc temps, avui m’ho ha demostrat amb escreix: bona resistència, unes cames de ferro per afrontar pujadors inhumans, bona tècnica, agilitat i seguretat a les baixades, tolerància al dolor i un coco a prova de bombes. Ho tenim tot a punt per afrontar l’ultim mes abans del nostre objectiu principal.
Ah, me n’oblidava! només una taca negra a l’expedient: targeta vermella per la piscina que vas fer, llàstima que no hi hagi imatges de la caiguda, des de les millors èpoques de l’Stoichkov que no veia res semblant...jaja!
Felicitats matxo! segueix fent la feina així de bé, d’aquí ben poc ni el meu orgull farà que et pugui seguir.
