Qui va inventar
aquest refrany tenia tota la raó. Crec va fer-lo massa curt. Jo el milloraria:
‘A l’estiu tota cuca viu i cada persona al seu niu’. I és que sortir a entrenar
amb aquesta calor és inhumà. Ja pots decidir sortir tant d’hora com vulguis que
si el que vols fer és una tirada llarga pillaràs segur. Què us he d’explicar
que no sabeu, però és curiós que el rendiment baixi tant quant es córrer o
pedala per zones assolellades i al trepitjar trams opacs sembla que un es
desperti de cop i recuperi les forces. Clar que sempre es pot sortir de nit ja
sigui abans d’anar a dormir o com deia el gran filòsof, Pep Guardiola,
llevant-nos molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora. Aquest estiu amb el meu
germà Eduard ho hem intentat i és molt satisfactori. Costa despertar-se però
almenys no pateixes la calor. Vam intentar seguir el recorregut de la
International Trail Cap de Creus que surt de Roses. És un recorregut molt
tècnic i la carenejada cap al Monestir de Sant Pere de Rodes és brutal. I més
veient com surt el sol. Us deixo alguna foto per fer més amè el blog. La
llàstima és que no poguéssim acabar el recorregut per un petit imprevist.
Seguint amb el que deia de la calor, la veritat és que aquest estiu m’està
costant molt. Ara bé, he acomplert el 100% dels entrenaments que en Jordi m’ha
preparat. Segurament el ritme no ha estat tot lo bo que un voldria degut a la
intensa calor però no per això vol dir que no ha estat un bon entrenament.
Part final arribant a Sant Pere de Rodes
La dieta és un
tema apart. No puc estar del tot insatisfet ja que l’he seguida majoritàriament
però a l’estiu ja se sap, dinars i sopars a la fresca, alguna birra, clara o
gintònic i algun gelat i crep de xocolata.
Si no fos per això no seria un bon estiu. Però el més important és que
he conservat el pes o fins i tot he perdut algun gram. Tampoc ho he fet tant
malament dintre de tot.
Pel que fa a la
part física, vam enfocar els entrenaments de finals de Juliol com una
preparació pels Pedals d’Occitània. Aquest any tot i que estic entrenat per autèntics
professionals i arribo molt més bé físicament, em faltaven hores de BTT. I amb
això vam treballar per poder afrontar els Pedals d’Occitània els dies 2-3-4-5
d’Agost sense problemes. He de dir que em feia por que no donés la talla pel
que us he dit de que porto poca càrrega amb BTT. Amb bici de carretera tinc més
hores acumulades però el desnivell que he fet ha estat bastant poc. Per tant la
intenció era acumular kilòmetres i una mica de desnivell. Les 3 setmanes
anteriors a la Pedals em vaig oblidar de córrer i vaig fer 654 kilòmetres i
10159 metres de desnivell positiu. Gairebé tots acumulats les dues últimes
setmanes i amb un decrement de duresa pel que fa al desnivell a mida que
arribava el gran dia.
La Pedals
d’Occitània és una ruta totalment aconsellable. No té l’encant de l’alta
muntanya com la Pedals de Foc, tot i que a la segona etapa vam ascendir fins
els 1800 metres al Llac de Paloumeres, però és brutal pels corriols que hi
arriben a haver. A més per algú que li encanti el ciclisme dormir o simplement
trepitjar llocs tant mítics i famosos pel Tour com Bagnères de Luchon, pujar el
Portilhon o el Port de Bales és molt gratificant. Pel que havia pogut llegir i
he acabat comprovant la zona per on transcórrer la ruta és molt propens a la
pluja. I això la fa ser més mística i alhora més complicada pels corriols
enfangats i les roques relliscoses. Però no per això es deixa de gaudir, si no tot
el contrari, és molt més divertit. La primera etapa Vielha-Bagnères de Luchon
ens van sortir uns 57 kilòmetres i 1690 metres de desnivell positiu. Cal dir
que és segurament l’etapa més lletja de totes ja que majoritàriament
transcórrer per pista i es trepitja bastant l’asfalt. Només té un parell de
corriols molt bonics i divertits. També cal destacar que es puja uns 8
kilòmetres el Portilhon per asfalt i llavors s’acaba de coronar per una pista
forestal molt trencada i dificultosa al principi. Seria el més remarcable de
l’etapa. Les meves sensacions en aquesta
etapa van ser molt bones. Sense forçar la màquina vaig anar molt bé. Ni gels,
ni barretes ni begudes isotòniques. Un plàtan i fruita dessecada van ser
suficients per fer-la sense cap problema. La putada de transitar per zona
francesa són els horaris del menjar. Entre les 12 i la 1. Té collons la cosa. I
nosaltres que arribàvem a les 15:00 a Bagnères de Luchon. He de dir que estàvem
ben avisats però és que al punt que et marquen per dinar, Bòssost, vam
passar-hi a les 11:00 i ningú tenia gana. I després ja no hi ha res fins Bagnères
de Luchon. O anàvem massa ràpid o el nostre nivell era per fer-ho en 3 etapes i
no en 4. Cal dir que vam decidir fer-ho en 4 etapes per gaudir molt més del paisatge
tranquil·lament sense cap pressa. Sort que vam trobar l’únic local segurament
en tota ‘la France’ que s’apiaden dels pobres com nosaltres. Un menjar ràpid,
hamburguesa amb patates, crep de xocolata i una birra, es van posar genial.
La segona etapa
sobre el paper pintava bastant dura. Però la veritat és que vam gaudir tant,
tant i tant que el patiment passava en un segon pla. Semblava ben bé que pedaléssim
per la Plana de Vic. La boira pixanera ens va acompanyar quasi bé tot el
recorregut. Corriols i més corriols. De
pujada, de baixada, planers, enfangats poc i molt, pedres i més pedres, i una
estampa difícil d’oblidar. No vèiem mai el final dels corriols. Ben bé semblava
que ens dirigíssim al no res per la boira. Cada moment era especial. Un
orgasme! No tinc paraules per definir el que vam viure en aquella etapa. Si
últimament només creia que gaudia de la bici de carretera ara ja sé que puc
gaudir infinitament molt més amb la BTT. Només es tracta d’escollir on. Aquesta etapa tenia 62 kilòmetres i 1800 de desnivell
positiu. Un dels grans atractius era pujar a la Llac de Paloumeres a 1800
metres d’altura i gaudir de les vistes d’alta muntanya. Però la veritat és que
no vam veure res per la boira. Ni el llac vam trobar. El que més s’hi
assemblava era una bassa plena de fems. Aquí si que haguéssim agraït millor
temps ja que la carenejada per alta muntanya amb vistes ha de ser
excepcional. El començament de l’ascens
a Paloumeres es fa per la carretera del Port de Bales, un altre lloc mític pels
ciclistes. I el final a Saint Bertrand de Comminges és també per recordar. Una
rampa asfaltada descomunal. Però amb el pit enganxat al manillar i un parell de
collons s’hi pot pujar. Paraula. Pel que fa a les meves sensacions, al igual
que la primera etapa la vaig fer sense problemes només menjant fruita natural.
Evidentment les cames un pèl més cansades però sense patir més de lo normal.
Corriols i més corriols!!
La tercera etapa
va ser molt assequible. En gran part per culpa meva. La vaig ben cagar al
reservar l’allotjament. L’etapa original et porta de Saint Bertrand de
Comminges al Col de Mente. Una etapa dura de veritat. Com que no em va agradar la
idea de dormir en un alberg vaig reservar allotjament en un complex de vacances
sense fixar-me on estava ubicat. Vam pernoctar a Aspet concretament a Le Bois
Perché, a 25 kilòmetres del Col de Mente que és on havíem de dormir. Vam haver
de canviar el xip. De fer-nos a la idea a tenir una 3ª etapa molt dura i la
última molt assequible, vam passar a haver de guardar forces per una última
etapa realment trencadora. I més quant ja portes 3 dies pedalant. Le Bois
Perché és un lloc molt estrany amb un menjar horrorós i un cuscús vomitiu que
va fer que quasi tots tinguéssim problemes estomacals. A mi a diferència dels
altres em va venir a la nit i durant el matí. I això em va complicar molt les
coses en l’última etapa. El més remarcable d’aquesta etapa és uns corriols molt
ràpids i bonics, i unes pistes forestals amb molt de fang que ens les vèiem
putes per mantenir-nos a sobre la bicicleta. Ens van sortir 44 kilometres i
1150 metres de desnivell positiu. La vaig fer sense cap complicació que no
sigui notar les cames cada dia un pèl més cansades.
Al dia següent
ens vam aixecar una mica acollonits. Anunciaven molt mal temps. De fet a la
tarda anterior i per la nit havia caigut el diluvi universal. Vam llevar-nos
molt d’hora a l’estil Guardiola i veien que plovia molt poc vam esmorzar ràpid
i vam començar a pedalar. Els 25 kilòmetres fins coronar el Col de Mente se’m
van fer interminables. Crec que em vaig prendre un gel, una barreta, un líquid
amb aminoàcids i també magnesi. I perquè no portava res més que si no també
m’ho foto. Però tot i intentar fer trampes aquell no era el meu dia.
Suposadament pels problemes estomacals que em provocaven una sensació de vòmits
constant. He de dir però que l’ascensió a Col de Mente és bastant
espectacular. Però al inici pujant a Col
du Lac hi ha rampes realment dures (15%) i mitges del 10-11% durant alguns
kilòmetres. I això desgasta molt! No tots els 25 kilòmetres són de pujada.
També es planeja i es baixa una mica. Però és dur de collons. De fet no havia
vist tanta alegria en el grup durant la ruta com quant vam coronar. Això ho diu
tot! Però encara no havíem arribat al punt més alt. Faltaven uns 3-4 kilòmetres
per arribar a l’estació d’esquí de Le Mourtis. Una mica tocats però hi vam
arribar sense problemes. A partir d’aquí descens fins a la Vall d’Aran
alternant corriols i pista amb algun tram d’asfalt, sobretot per travessar la
frontera entre França i Espanya. I al final sorpresa en forma d’ascensió per
llavors fer un descens genial per corriols fins a Vielha. I és que tot i que
estàvem una mica malhumorats pel cansament és d’agrair que et putegin d’aquesta
manera sempre que sigui per regalar-nos aquell descens tant preciós. Al final
70 kilòmetres i 2100 metres de desnivell positiu. A l’arribada un dinar
d’aquells que mai entraria en lloc dels millors àpats de la vida si no fos pel
nostre esgotament físic. El plat combinat amb ous ferrats i patates fregides
juntament amb una birra i un gelat se’ns va posar de perles. I és que tots vam
coincidir que ens n’ haguéssim menjat 3 si no fos que ja havien tancat la
cuina. Les sensacions d’aquesta etapa ja les he comentat. Ho vaig passar molt
malament al principi però cap al final tot i estar molt acabat vaig
recuperar-me bastant i vaig acabar molt dignament. A més cal destacar que la
mitja de pulsacions de cada etapa van ser molt baixes (135, 131, 125, i 133
respectivament). La primera un pèl més alta degut als gintònics de la nit
anterior i al fet d’haver dormit bastant poc. Us deixo alguna foto de Pedals
encara que al meu Facebook ja les vaig penjar quasi totes.
Descens cap a Vielha
Després de molta
bici torna a tocar córrer. I és que s’apropa la Matagalls-Montserrat i cal
posar-me les piles si vull acabar-la dignament. Però això ja us ho explicaré
més endavant.
