Pels Camins dels Matxos (62,82 km + 6280 D): El final del projecte

La setmana prèvia a la cursa vam baixar la intensitat i el volum dels entrenaments però augmentant-los cap a finals de setmana. La intenció era descarregar les cames. Divendres no tenia bones sensacions i vaig posposar l’entrenament per dissabte. Consistia en fer un escalfament de 30’ per encarar un desnivell de 400 metres pujant i 400 metres baixant acabant amb 20’ finals suaus. Vaig decidir fer-lo sortint de Can Pigallem a la Vola i fer el bucle de Cabrera dels Matxos per tal d’entrenar-lo millor pel dia de la cursa. No em trobava gaire bé però a mida que vaig anar escalfant vaig notar-me millor. El bucle de Cabrera el vaig fer per primera vegada corrent a excepció d’un tram molt dret de corriol i les escales. Sense forçar la màquina feia 1h 20’ el tram de 10 km amb més de 500 metres de desnivell positiu. Diumenge tocava 2h-3h de CACO i vaig decidir entrenar la baixada per Tussell. Una baixada molt dreta i tècnica on el dia de la cursa l’organització posa unes cordes per facilitar el descens. Com que em trobava molt bé vaig pujar el Puigsacalm trotant en la majoria de recorregut. Tot i que semblava les Rambles i m’havia de parar constantment pujava amb un temps de 38 minuts des de Bracons. Vaig pujar-hi dos cops per poder passar de les 2 hores d’entrenament. El segon cop més a poc a poc que les forces ja no eren les mateixes. La cosa pintava bé. Em trobava en bona forma i això em donava esperances de cara la cursa.

 La setmana dels Matxos en l’apartat de nutrició repetíem el que vam fer a la Marató de la Vall del Congost. Seguint una dieta molt carregada de grasses i proteïna a la primera meitat de la setmana i força carregada de carbohidrats durant la segona meitat. A més dels corresponent suplements (vitamines B, NADH, L-glutamina i aminoàcids). I pel que fa als entrenaments els concentràvem de dilluns a dimecres i llavors ja es tractava de descansar les cames amb una sortida curta el divendres per estirar les cames. Segurament la extra motivació i la falta d’experiència van fer que dimarts entrenés el tros nou de Gargantes. Vaig fer 700 metres de desnivell positiu. Que sumat a l’entrenament de dimecres em van deixar les cames tocades. A més d’una revinclada de turmell creuant el riu en l’últim entrenament que em va tenir mig coix i molt preocupat un parell de dies. Degut a aquest imprevist vaig decidir no sortir a estirar les cames ni divendres ni dissabte i descansar. Les sensacions prèvies a la cursa ja no eren tant bones com el cap de setmana anterior. M’ho havia buscat. I a en Jordi el tenia preocupat.

 Arriba el dia. Em llevo a les 5:30. Molt just però és que m’encanta dormir i això d’esmorzar un parell d’hores abans no va amb mi. Amb una mica de nervis però amb molta il·lusió. Realment els nervis eren perquè volia fer un bon paper. No per mi si no per l’Eduard i en Jordi que s’ho mereixien. Troto una estona fins la sortida per veure com vaig de cames i del peu. En principi no sembla que m’hagi d’afectar. Busco als de l’equip Fisiobisaura i ens posem just darrera l’Iker Karrera. No és el lloc que ens pertoca però on estarem millor? Fa bastant fred i hi ha moltes ganes de que comenci. Tret de sortida i ens posem a córrer a un bon ritme. Quant  encara no hem deixat l’asfalt m’adono que portem un ritme massa fort. I és que tenim l’Iker a tocar. No anem bé. Quant encarem les primeres pujades per pista noto les cames una mica cansades. Cagada! Els dubtes comencen a sortir. Decideixo caminar ràpid a la primera pujada dura, encara que curta. Prefereixo reservar cames que no matar-me ja d’inici. Amb tot això no puc seguir a l’Eduard i l’Isaac i els perdo de vista. Faré la cursa en solitari. Arribo al control 1 de les Valls amb un temps de 37’ i atrapo als de l’equip. Però al parar-me a marcar se'm tornen a escapar.

                                                     Arribant al Control 1 a les Valls

Segueixo pensant que no cal forçar i camino a bon ritme pujant Gargantes exceptuant algun tram més suau on troto per guanyar temps. El tram nou de pujada un cop al final de Gargantes és molt vertical i les cames em pesen. Tot i això pujo a bon ritme. Pujant per Serragrenyada alterno trams caminant i corrent. Estic patint de debò. Començo  a pensar que no l’acabaré. M’he passat amb els entrenaments entre setmana i ho puc pagar. La pujada es fa amena parlant, el que l’esma em deixa, amb l’Enric Rota i amb en Bartrina dels Serragrenyada. Arribo a Bellmunt una mica tocat i preocupat però amb un temps molt bo de 1h 22’. Tot i anar malament he millorat en 12’ els meus temps de pas en els entrenaments. A l’avituallament de Bellmunt ja no veig l’Eduard i l’Isaac però en Xevi Roma em diu que havien acabat de marxar.

Patint en la pujada vertical de després de Gargantes



A l’avituallament m’hidrato una mica i baixo ràpid cap a Hi era de Massa. El primer tram el faig bastant conservador ja que no em vull arriscar a torçar-me el turmell. El tram següent és nou i baixem per corriols una mica drets en comptes de seguir per la pista com anys anteriors. Un despistat no veu les marques i segueix per la pista. Em paro i crido a pulmó però el paio porta auriculars i no se n’adona. Desisteixo d’avisar-lo i encaro la baixada. A partir d’aquí  i fins la pista que va al Salt del Molí ho faig corrent i a bon ritme. Un cop a la pista ja puc veure l’Eduard i l’Isaac però em costa atrapar-los i camino els trams de pista amb més pendent. Els atrapo al control sorpresa del Salt del Molí. A partir d’aquí faríem la resta de cursa junts. Això sí, em costava molt seguir-los el ritme. I és que les cames cremaven bastant. No les tenia prou fresques. Arribem a Salgueda just per menjar una mica, hidratar-nos i ràpid encarar la dura pujada cap al Coll de Sant Bartomeu. Una pujada que sempre he temut per la seva duresa. I és que després del primer quilòmetre amb forts desnivells sembla que no s’acabi d’arribar mai al Coll de Sant Bartomeu. A un ritme més alt del que hagués portat si hagués anat jo sol i gràcies als dos companys d’equip arribem al Coll de Sant Bartomeu amb un temps molt bo de 2h 51’. La pujada cap al Puigsacalm la fem quasi bé tota caminant a bon ritme menys en alguns trams més suaus on podem trotar. Les forces ja començaven a ser les mateixes per tots i tot i els meus problemes a les cames la bona noticia és que no estava pitjor que al començament. Arribem al cim del Puigscalm amb un temps impensable per nosaltres 3h 21’. Començo a pensar que anem massa ràpid i que petarem. Comencem la baixada trotant a bon ritme i ens trobem als nostres fotògrafs, l’Albert Icart i la Noe. L’Albert es marca unes sèries avançant-nos per immortalitzar-nos.

Baixant del Puigsacalm camí de Puig Tussell

 

 

Després d’un tram de puja-baixa arribem a Puig Tussell. Una pujada vertical no gaire llarga però exigent que si no fos perquè després ve una bona baixada l’hagués pujat de quatre grapes. La baixada vertical per Tussell la faig sense quasi la necessitat d’utilitzar les cordes. El terreny està bé però s’ha d’anar amb molta cura ja que una caiguda seria el final de la cursa.

 

 

Pujant Puig Tossell i bufant de valent 

Al cim de Puig Tossell i content que ve baixada! 

Baixant per Tussell cap a Coll de Bracons

 

 

Arribem al Coll de Bracons i no perdent gaire temps a l’avituallament baixem cap a la Grevolosa, St. Nazari i finalment el Pla de la Vola. Aquest tram el fem trotant a bon ritme exceptuant les pujades de més pendent just després de Coll de Bracons i St. Nazari on caminem que no es tracta de deixar-hi totes les forces. Arribem al Pla de la Vola que és la meitat de cursa al km 32 amb 4h 15’. Això va molt bé però aquest ritme que ens portaria a fer 8h 30’ no és el nostre. Per força hem d’anar a menys. L’Eduard no vol ni sentir a parlar de temps però jo que ho tinc tot estudiat tenia pensat arribar-hi en 5h-5h 30’. I en els millors somnis 4h 30’. Anàvem molt bé i teníem marge per fer un bon temps.

 

 Arribant al Pla de la Vola al km 32

 

 

A l’avituallament ens esperaven els pares i una mica de claca especialment esmentar el nostre cosí Arnau i l’Eli. En aquest punt ja ens hi vam recrear més parlant amb tots els coneguts. I de tant saludar a la gent se’m va oblidar de menjar lo suficient.  Decideixo començar a tirar sense l’Eduard i l’Isaac ja que tot i recuperar-me bastant a la baixada no em trobo del tot bé. Ja m’atraparan penso. I de fet, no tarden gaire. Pugem majoritàriament caminant a bon ritme. Formem un grup amb altres marxadors on ens enriolem ja que si un camina tots caminem i si a un li ve per córrer tots a fer el mateix. I en el pensament ens passa a quasi tots: que ningú es posi a córrer! Un cop voregem Cabrera i encarem els trams de corriol amb més pendent començo a marejar-me. Ostres tu, que em ve una ‘pàjara’! Deixo tirar als companys, m’assec a una pedra i em prenc un gel. M’hidrato i segueixo. Torno a visualitzar els companys a les dures escales que pugen al Santuari de Cabrera. Però no els atrapo fins a l’avituallament. Aquí si que menjo lo suficient. La baixada fins el Pla de la Vola serveix per recuperar-me del tot. La faig amb un molt bon temps de 34’ avançant molts corredors i arribant amb 5h 47 a la distància d’una marató (42 km). Ja només queda una mitja marató (21 km), quasi res! Un cop a l’avituallament ens reagrupem tots i esmorzem. Decideixo no menjar l’entrepà de pa amb botifarra. No se’m posen bé aquests menjars tant sòlids. L’Eduard  i l’Isaac si que mengen. Jo només fruita i llaminadures. Tinc dubtes si em passarà factura però em conec i si esmorzo molt aniré pesat molta estona. Ara ja les cames van força tocades i córrer a les pujades ja és molt difícil. Potser només les més suaus. Pugem caminant a ritme fins la següent baixada cap a la carretera de la Vola. L’Eduard té rampes però ens segueix com un Matxo que és. Encarem l’aproximació a Collsaplana ja a menys ritme que els primers quilòmetres i la pujada de pedra vertical es fa inacabable. Llavors encara queda un corriol que puja molt dret i un puja-baixa fins el següent avituallament a la Creu de Salgueda. Ja només queden 15 km però estic patint molt. Tenim temps de sobres per poder fer la resta de recorregut trotant les baixades i plans i caminant les pujades. Amb aquesta tàctica ja farem un bon temps. Però ho donarem tot fins l'últim instant.

 

Arribant al Control de la Creu de Salgueda (Collsaplana)

 

Un cop a dalt de Collsaplana i un cop el corriol ja baixa ens deixem anar i gaudim de la baixada tècnica fins la casa dels Ferrers. Aquí ve un puja-baixa on la gent ja va força tocada. I nosaltres no som l’excepció. Un cop a la trialera dels Ferrers ens deixem anar. Hi ha moments per patir i moments per gaudir. I aquest és un dels que s’han de gaudir de debò. Arribem al creuament del riu on un corredor em crida per tal d’indicar-me que es pot passar per un altre lloc per no mullar-nos els peus. Noi, gràcies per dir-m’ho però no saps pas el que et perds. Això de mullar-te els peus quant estan ben cansats és de lo millor. Arribem a l’avituallament de Rabassola i després de descansar una estona, menjar i hidratar-nos em prenc un gel per encarar l’últim tram. Fins la Redorta no és ben bé tot pujada però la que hi ha déu ni do lo vertical que és. I tocat es pateix molt. Ens anem mirant tots i ens enriolem ja que semblem morts vivents. Però encara ens queden forces per trotar algunes pujades suaus. Un cop a la carretera de Bellmunt baixem corrent a ritme fins l’avituallament. Allà ens espera altra vegada l’Albert Icart, la Noe i aquest cop el meu entrenador personal, en Jordi Torroella. Ens fan les fotos de rigor i ens animen a continuar que ja queda poc. El tros de tornada també era nou aquest any. Un cop a Coll de Duet i després d’un tram idèntic a l’any anterior, en comptes de baixar cap a la pista a prop de l’hípica de St. Vicenç es carenejava fins el Castell de Torelló. Fins allà només vam trotar a les baixades i ens vam arrossegar a les pujades. A l’Eduard li van venir altre cop rampes però no es desenganxava de nosaltres ni amb pintura. Quin paio! L’Isaac al seu nivell. Constant i sense queixar-se. I entre nosaltres la Núria, companya de l’equip Fisiobisaura, que ens aguantava el ritme quasi fins els últims quilòmetres. Quina màquina!

  

Arribem al Castell de Torelló i després de marcar a l’últim control sorpresa ho veig tant a tocar que em poso a baixar a bon ritme cap a St. Vicenç de Torelló. Quasi no miro ni enrere de les ganes que tinc que arribar. Quant creuem el forat del Jolis un altre company d’equip, l’Ernest Cubí ens espera per fer les últimes fotografies. És curiós que la pujada suau i curta de després d’aquest forat mai tinc ganes de córrer. El meu cap vol però després d’una tirada llarga no n’he tingut mai ganes. Per tant la fem caminant i quant ja comença a planejar trotem cap a l’arribada. Just a falta d’una corba miro enrere i tinc l’Eduard a tocar. Comentem d’esperar l’Isaac que ha hagut de tenir algun problema baixant però no el veiem. Les ganes poden i entrem l’Eduard, jo i un altre corredor, en Quim, amb un temps esplèndid de 9h 10’. A l’instant i del no res apareix l’Isaac. El teníem enganxat darrera nostre. Molt bé màquina! A l’arribada ja ens esperava la nostra mare, en Toni, la Cristina, la Montse, en Sergi, evidentment en Jordi, l’Albert i la Noe, i tanta gent que els agraeixo l’espera i els ànims.

 

Finishers dels Matxos!!! 

 

Els 3 principals protagonistes del Projecte Matxo

(L'Eduard, l'Ernest i en Jordi)

L’alegria és inexplicable. Després d’un any de sacrifici el resultat obtingut és una gran recompensa al treball d’en Jordi Torroella i l’Eduard Mercader.  I també evidentment per mi. Segurament quant em van proposar fer aquest projecte no s’haurien pensat mai que podríem fer aquest temps. I és que en gran part és gràcies a ells. Sempre em quedarà el dubte de si hagués fet les coses ja no al 100% bé, si no al 80-90%, quin hauria estat el resultat? Això em motivarà per seguir comptant amb els seus serveis d’entrenament personalitzats, nutrició i fisioteràpia i millorar de cara a l’any vinent. I és que no hem d'oblidar que em van començar a entrenar amb prop de 95 kgs incapaç d'acabar els Matxos i en poc menys d'un any estic amb poc més de 80 Kgs i havent acabat els Matxos amb un temps bastant bo. I això que segurament sóc el pitjor i més complicat conillet d'indies que haurien pogut escollir. Recomano a tothom qui vulgui millorar la seva condició física per assolir un bon rendiment i una bona salut que es posi en mans d’aquests dos grans professionals. L’esforç paga la pena.

Salut i cames!