Un dia parlant
amb en Jordi li vaig proposar de fer la Matagalls-Montserrat 2012. No va dubtar
ni un moment. Em va dir que podia ser un bon test per veure en quin estat de
forma estava. Abans però ja havia reservat plaça ja que les inscripcions
s’obren molt d’hora, el 14 d’abril. No tenia gens clar de presentar-m’hi però com que
no es fa el pagament fins més endavant vaig apuntar-m’hi sense dubtar. Quant ja
vaig fer el pagament definitiu dos mesos semblaven una eternitat. Però el dia
va arribar més ràpid del que jo hagués volgut. Havia entrenat molt bé. Diria
que només em podia haver saltat una sessió d’entrenament en aquests 4-5 mesos
que portem de projecte. Havia perdut molt pes i em sentia més àgil. Però tenia
molts dubtes. En algunes sessions de volum havia acabat amb les cames molt
carregades. I el màxim que havia fet eren 50 km. Tot just havia acabat la base
i no estava gens acostumat a córrer a les pujades. Per tant, la tàctica per la
MM2012 era sortir conservador i no forçar massa. Si feia entre 14 i 15 hores ja
estava content. Trotaria els plans i baixades i caminaria a les pujades.
Superar les 18h 30’ de l’any passat era totalment assequible si no tenia cap
mena d’entrebanc. El que tenia molt clar és que aniria sol. Només em feia
respecte la nit ja que segurament em tocaria anar sol en molt moments. Pel que fa a l'alimentació, per afrontar en condicions la cursa vaig estar fent una dieta específica i vaig estar prenent una sèrie de suplements per tal de tenir més energia, però això ja us en parlarà l'Eduard.
A la sortida amb en Vicen i en David! Cadascú amb
el seu objectiu van acabar-la amb un temps esplèndid
Al sorteig ens
havia tocat sortir de Collformic a les 16:47. Començo caminant ja que al corriol
d’abans de creuar la carretera és quasi impossible córrer si tens gent a
davant. Al fer-se més ample començo a trotar. D’aquí fins al control del Bellit
pel Pla de la Calma ho corro quasi tot. Només en algunes pujades pronunciades
decideixo caminar ràpid per no forçar. La baixada cap a Aiguafreda es feia
aquest any pel camí de Bellit. Una baixada que ja l’havia fet i se’m havien
carregat molt les cames. És un dels canvis d’aquest any que fa que surti 1 km
de més que si es seguis baixant pel GR-5.
Sincerament, prefereixo baixar pel corriol tot i ser més tècnic i
complicat. Però Parcs Naturals manen!
Trotant al Pla de la Calma
Baixo trotant
fins a Aiguafreda avançant gent però sense forçar. Arribo a l’avituallament amb
1h 50’ al km 17,5. Menjo una mica per encarar la primera pujada amb cara i
ulls. Majoritàriament per pista on pujo caminant a un ritme molt bo. Diria que
vaig mantenir ritmes de 10-11’ el km. Un cop a dalt es baixa pocs km i es torna
a pujar al Coll de Matafaluga (km 37). En aquest punt arribava una altra de les
meves preocupacions. Fins el km 53 hi ha alguns trams de pujada però majoritàriament
és baixada. La por era la mateixa del
camí de Bellit. Conservar les cames. També em preocupava la sorra. Hi ha trams
de sorra que si se’t fica a dins les sabatilles com em va passar l’any passat
pots tenir problemes seriosos amb les ampolles. Però aquest any a part de
calçar les Brooks Cascadia 7 portava els mitjons Injinji. Una assegurança en
llargues distàncies. No vaig haver-me de canviar cap cop de mitjons fins al
final. Arribo a la meitat de cursa amb molt bon temps (5h 30’) i al control de
Sant Llorenç Savall al km 45,7 amb unes 6h. Aquí em prenc un suplement amb
aminoàcids. Als últims 4 km de la baixada el frontal se m’afluixa i em tapa la
vista varis cops. Em molesta molt i em fa baixar el ritme. Al següent control perdo
30’ arreglant-lo. Arribo al km 53 amb les cames una mica tocades i decideixo
anar més conservador. A partir d’aquí venen uns 7 km de pujada on em prenc un
gel. És l’últim canvi d’aquest any. Abans es pujava per corriol i es feia una
mica perillós per la nit amb l’aglomeració de gent i per algun barranc. La pista
per on pujàvem aquest any tenia algunes pendents dures de veritat. I recorríem
1 km més que en anteriors edicions. La vaig pujar a un ritme acceptable però no
com les pujades anteriors. En el tram següent d’uns 4 km que tendeix a baixar
em recupero i fins i tot pujant al Coll de Queixal pels corriols corro en
alguns trams de pujada. La baixada cap a Vacarisses a trossos bastant tècnica
perdo temps al no poder avançar 3 corredors que van davant meu i intento
accelerar el ritme quant els puc deixar enrere. Però al control de les
Vendranes les cames em diuen prou. El genoll em fa unes punyides que veig les
estrelles. Però puc seguir. No al ritme que he portat fins ara però em veig en
cor d’acabar. De Vacarisses a Monistrol és el tram més pesat. Majoritàriament
és asfalt. Uns 7 km que es fan interminables quant les cames semblen rocs. Vaig
caminar quasi bé fins a Monistrol. Només en alguns trams de baixada em forçava
a trotar. O més ben dit a arrossegar-me.
Arribo a Monistrol omplo aigua a la font, em prenc un gel de cafeïna i cap a
dalt a Montserrat pel camí de l’Aigua. Al principi es fa molt dur ja que es
guanya molt desnivell i si les forces no acompanyen es fa interminable. Cap a
dalt un cop trepitges les primeres escales ja no queda gaire per arribar al
cremallera. Pujo les escales del cremallera on ja m’estaven esperant els meus
pares. Petó de rigor i ara sí corrent pujant les escales fins a la plaça i
entrada a la línea d’arribada al km 84,8. Eren les 5:31 del matí. 12h 44’!!
Objectiu aconseguit i superat amb escreix! Tenint en compte que encara no hem
fet entrenaments de volum tant llargs és tot un èxit. Aquesta setmana ha tocat
dieta i sessions de recuperació amb un entrenament especial del qual us
parlaran l’Eduard i en Jordi. I amb moltes ganes de seguir els consells d’en
Jordi i l’Eduard per seguir millorant.
Cansat però molt content a l'arribada a Montserrat
